MOH76-Todolella-D22

-BUENO, M'ESTAVA CONTANT AIXÒ DELS CARBONERS, COM ERA LA COSA?
-Va vendre el meu sogre, pos va vendre el carrascal, perquè ací se pagaen, se pagae una venta de, d'onze cafissos.
-ONZE CAFISSOS, AIXÒ QUÈ ÉS?
-[riu]. Un cafís són dotze barcelles.
-UN CAFÍS SÓN DOTZE BARCELLES, DOTZE BARCELLES DE QUÈ?
-Dotze barcelles de blat, sí
-QUE AIXÒ QUANTS QUILOS SÓN MÉS O MENYS, PA' QUE JO EM FAÇA UNA IDEA?
-La barcella fa dotze quilos.
-VALE, UUUF!!
-Sí, sí. I el tenien que pujar en matxos i molt de treballar, pues pa' redimir eixos cafissos els va redimir, va entregar diners, va ser una època que se podien redimir cafissos, altres vegaes no se podie, no podies fer-los, no podies traure'ls.
-NO HO ENTENC, EMILIA
-[riu] Encà que volgueres donar els diners pa' no pag-, pa' no agarrar el blat, no podies fer-ho això.
-AH, TENIES QUE PAGAR EN BLAT NECESSARIAMENT
-Això mateix. I después, i después pos va vindre un règim, vamos después de la guerra, que se podien redimir eixos cafissos, i entonses pa' poder-lo redimir va vendre el carrascal i el pinar i dels diners que va traure d'eixes carrasques i eixos pins, va traure prou diners pa' redimir els cafissos, i entonses ja, eixe blat ja ere d'ell, no li calie pagar mai de la vida més.
-AH
-Perquè fee moltíssims anys que se pagae, jo no ho sé, hasta cents d'anys que se pagaen eixos cafissos.
-CENTS D'ANYS
-Cents d'anys, més de cent anys més, fea que se pagaen.
-ENTONSES VA VENDRE, I AIXÒ HO VA FER EL SEU HOME I EL SEU SOGRE
-Sí, això mateix.
-VAN VENDRE EL BOSC DE CARRASCA
-De carrasca i els pins i dels diners que els van donar els maderistes pos van pagar, van redimir els cafissos.
-ARA ES VAN QUEDAR SENSE CARRASQUES I SENSE PINS
-I sense diners
-I SENSE DINERS
-Però tenies el blat. I això ho va fer-ho el meu home i son pare. Juan Antonio i son pare van tirar el carrascal, els pins els van tirar.
-VAN TIRAR QUÈ VOL DIR?, VAN TALLAR?
-Vam tallar sí, tallaem les carrasques i les estrossaen.
-ELLS MATEIXOS
-Ells mateixos i después els carboners feen el carbó de la llenya que havien fet ells.
-AIXÒ ERA UNA FEINADA, NO?
-Eh?
-AIXÒ ERA MOLTA FAENA?
-Però molta, però com ho van fer per un tanto, per un tanto, van fer potser que per mil duros tiraren tot el bosc, però entonses mil duros eren molts. I, i entonses pos ja vam tindre alguna perra, però eixos diners ja se van quedar atorats a casa, ja no va haver cap pago ni ja...
-A PARTIR D'AHÍ A PROSPERAR
-A prosperar, entonses ni deutes i ja se va anar fent.
-JO DE TOTES FORMES ESTIC ENCURIOSIDA EN COM VAN PAGAR EL MAS DE MATEU, PERQUÈ EREN MOLTS DINERS, 100.000 PESSETES DE L'ÈPOCA?
-Sí, però ai!!, pos gastant poc i guardant-ho tot.
-I HO VAN PAGAR ENTRE TOTS, ENTRE TOTA LA FAMÍLIA, ELS GERMANS, EL SOGRE, EL SEU CUNYAT...
-Sí, sí, ja estae el cunyat ací entonses perquè quan va vindre el cunyat ja, ací ja estaem bé, necessitats ja les havíem passaes quan se va casar ell. I ja una vegada ell va vindre ja s'havie fet eixa faena i s'havie fet tota, ja l'havien feta tota entre el meu sogre i el meu home, sí,
-SI TIREM UN POQUET CAP ARRERE, VOSTÉ AL PRINCIPI, QUA M'HO HA CONTAT AIXINA MOLT SEGUIDET I TOT MOLT BÉ, M'HA DIT QUE EL SEU SOGRE VA RENYIR EN EL SEU GERMÀ, NO?
-No van renyir, eren les dones les que no s'avenien, ells dos no.
-PERÒ I QUÈ PASSAVA AHÍ QUE VIVIEN TOTS DINS DEL MATEIX MAS?
-El meu sogre en la cunyada no, perquè aquella dona ere molt governuda, només havia de ser lo que ella die i después de que passaven les coses die: "ja ho deia jo, ja ho deia jo" fee, i mon sogre li sabie mal i fea: "pos si ho dies haver-ho dit, si sabies que anive a passat". I mira, vull dir que no, no s'avenien el meu sogre i la cunyada no s'avenien. I ella va ser la que va fer marxar, l'home era molt bon home, el germà de mon sogre ere molt bon home, molt bona persona.
-I ALESHORES QUÈ FEREN?, COM PARTIREN AHÍ?, COM PARTIREN L'HERÈNCIA?
-Ai! pos tot, tot...
-TOT A MITGES ALTRA VOLTA?
-Tot a mitges altra volta
-TOT A MITGES, PERÒ EL CASALICI PA'L SEU SOGRE QUE ERA L'HEREU?
-Sí, no perquè ahí van partir les coses i van fer palletes.
-PALLETES?
-Sí, li va dir al germà, diu: "mira, això pa' tu i això pa' mi", diu: "si vols quedar-te el mas, queda't, me n'aniré jo i si vols marxar tu me quedo jo". A la casa del poble, és que al poble tenien casa.
-TENIEN UNA BONA CASA
-Sí, una bona casa. Pa' uno era la casa i pa' l'altre el mas.
-PERÒ S'HO VAN SORTEJAR?, ENCARA QUE UNO FÓRA MÉS MAJOR I L'ALTRE MÉS MENUT
-L'altre tenia molt poca salut l'altre germà i no volia estar al mas.
-AH
-Que ell no podie treballar, tenie molt poca salut i va dir: "no, no", ell ja va dir que se n'anae, vull dir que no se quedae al mas. I entonses també se van a bé, vull dir que no van renyir, per això no van renyir. Se trataen poc, però després ja sempre van baixar, quan baixaen al poble sempre anaen a aquella casa, perquè encà que estigueren els altres pos ells anaven a abaixar allí quan anaven al poble. Però que, que renyir no van renyir no. Que les cunyaes un poc, però ere més...
-ÉS QUE NO SERIA FÀCIL, NO?, VIURE EN UNA MATEIXA CASA
-Mira, no sé, a mi me pareix que no serie molt fàcil, però mosatros vam estar quatre anys i tampoc vam renyir en la meua cunyà, en fi, bé i avant, vull dir que... i va ser aixina però entonses tot partidet. I al cap de 10 anys altra vegà a partir perquè quan va marxar Isidoro i Maria allà al mas de Mateu pos altra vegà a partir, si n'hi havien sis cadires tres pa' cada uno. I encara sort que els pares de la madastra d'ells van pujar lo que, lo poquet que tenien ho van pujar tot ací.
-AI ATENGA'M! QUÈ DIU, ELS PARES DE LA MADASTRA...E LS PARES DE LA MADASTRA TAMBÉ VIVIEN AL MAS DE MOLA?
-Vivien al Mas de la Mola. Van pujar al mas de la Mola quan ja...
-EREN MOLT GRANS LES FAMÍLIES, NO?
-Sí, però ja eren, ja tenien molta edat quan van pujar. Entonses ajudaven encara a treballar.
-I QUAN ES VAN POSAR MALALTS, QUI ELS CUIDAVA?
-Ai!, pos jo els vaig cuidar a tots.
-VOSTÉ VA CUIDAR A TOTS ELS VELLS DE LA CASA?
-A tots els vells de la casa. Vaig cuidar primé el pare de, el pare de mon sogre, l'agüelo del meu home no va estar mal, va morir d'un infarto, li va agarrar, antes diem un insurt.
-UN INSURT?
-Un insurt, pos serie un ataque de, i vam cridar al practicant del poble i va pujar i diu: "si li torne a agarrar, se quedarà". Els va dir i se va gitar, sa va gitar i encara va baixar allí al cantó de les escales de l'entrada i va dir: "que esta nit no se sope?". Diu: "vosté no ha de sopar, que han dit que no ha de sopar". I diu: "la primera nit que me gito sense sopà, después de que estic al món". No havie estat mai mal, eh?, mai mal. I ja se va morir.
-I AHÍ ES VA QUEDAR?
-No, se va gitar i al poc de poques hores se va morir, sí.
-VOSTÉ A EIXE HOME EL VA CONÈIXER?
-Sí, quan vaig vindre de petita ja estae. Això ja va ser quan vaig vindre de Morella, después de la guerra.
-I EIXE HOME QUE ERA EL PARE DEL SEU SOGRE, QUAN ELS GERMANS VAN RENYIR, NO QUAN VAN RENYIR, QUAN LES DONES NO ESTAVEN A BÉ...
-Se va quedar al mas de mon sogre.
-ELL ESTAVA PRESENT
-Ell se va quedar en Juanet, ací a casa, al mas de la Mola, [riu] jo sempre dic...
-A SA CASA, ÉS QUE ÉS SA CASA EL MAS DE LA MOLA, CLAR ÉS SA CASA
-Pos al mas de la Mola [riu], se va quedar allí.
-MOLT BÉ EMILIA, POS JO SI VOSTÉ VOL CONTAR-ME ALGUNA COSA MÉS QUE NO M'HAJA CONTAT I TINGA GANES DE CONTAR-ME-LA, ME LA CONTA
-Bueno, pos ara quan mos vam casar. Vam tindre els fills, vam tindre els tres fills i después de la mili d'Antònio pos vam passar per ací una anys en els xics. Tenia a ma tia entonses que m'ajudae a cuidar-los, els parae compte quan jo me n'anava pels montes, pos ma tia Trinidad pos se quedae en els xiquets ací, m'ajudat molt. I, i después quan ja se'n van anar a escola, hasta els 14 anys van anar a escola i mentres van a escola pos ja se sap que els xiquets poden ajudar poc, i pujant i baixant tots los dies a peu, eh?
-PUJAVEN I BAIXAVEN A TODOLELLA A PEU?
-Sí, sí, cinc quarts tots los dies pujar i baixar a peu.
-CINC QUARTS!
-Cinc quarts, sí, sí, sí, tots los dies, se passen calamitats en eixos dies, en eixos anys se passen calamitats perquè una vegà que si fa tronà, l'altra vegà que si plou, quan después quan Jesús, este Jesús el més menut entonses ja, però també anae a peu, també, a última hora ja se van comprar, Antonio a penes va tindre els 18 anys, ja se va comprar un tractor de segona mà, a uns que van marxar d'un mas a Xiva, que eren de Xiva i com a Xiva no els fee falta el tractor i li'l va comprar a este xic. I entonses pos ja, ja se van acabar els matxos i anave la cosa més avant.
-MÉS LLEUGERA
-Sí. I después al, al molt poquet temps ja una cosetxaora, també vella, també vella però han segut també sempre atrevits i Antònio com ere el major, va tindre primé edat que Joaquín pa', pa' traures el carnet i coses d'eixes.
-I VOSTÉ XIQUETES, NO HA TINGUT NINGUNA XICA, HA TINGUT TRES HÒMENS?
-Ha tingut tres hòmens, sí. EL més menut el vaig tindre perquè volia una xica, però me va eixir també xic [riu]
-I L'HA TROBADA A FALTAR TINDRE UNA XIQUETA O...
-No, perquè la xiqueta, la xiqueta ja la tinc ara [riu]. Ara tinc una xicota.
-ES REFEREIX A LA SEUA NORA
-Claro, claro que sí, tres fills porten tres filles. I les tres molt templades que són, eh?, molt treballadores i molt pites, les tres.
-MOLT PITES
-Molt pites, sí, molt treballadores i molt.
-ESCOLTE EMILIA, VOSTÉ SAP DE FAMÍLIES QUE TINGUEREN MASOS, QUE TINGUEREN HEREU I AIXÍ, ES REPARTIREN AIXINA L'HERÈNCIA I QUE TINGUEREN PROBLEMES? HA SENTIT DIR DE MASOS D'ALREDEDOR DEL MAS DE LA MOLA...
-No, no ho he sentit dir mai.
-PERQUÈ CLAR, JO M'IMAGINE, POSEM PER CAS QUE JO FÓRA FILLA D'UN MASOVER I TINC UN GERMÀ MAJOR, I LI HO DONAREN TOT LA MEU GERMÀ I A MI EM DONAREN NOMÉS UNA PART, POS, PUES...
-No ho sé, no ho sé... a casa dels meus pares, com no n'hi havia res pa', pa' repartir no se va renyir.
-VOSTÉ NO VA TINDRE HERÈNCIA, VOSTÉ DELS SEUS PARES...
-Jo em vaig quedar la casa, sí perquè els meus pares sempre dien que com no tenia casa, els altres tots estaen en sa casa ja, s'havien casat tots.
-I COM ÉS QUE JA ESTAEN EN SA CASA, PERQUÈ SE L'HAVIEN COMPRAT ELLS?
-No, per lo regular tots han tingut la casa donada, sí, vull dir que quan s'han casat tots han tingut la casa que ha segut d'ells, perquè la moa germana més menuda va arreplegar uns tios, una germana de ma mare i el seu home, uns tios i li van donar la caseta, i aixina i José, el major, tamé la casa de m'agüela. Tots han tingut casa.
-I ESCOLTE'M UNA COSA, EN AQUELLA ÈPOCA, N'HI HAVEN DONES O HÒMENS QUE EREN, ES DEDICAVEN A FER ARREGLOS, EREN CASAMENTEROS?
-Sí, sí, però jo no n'he necessitat cap.
-VOSTÉ NO, PERÒ SÍ QUE HA CONEGUT QUE AIXÒ ERA UNA COSA QUE ES DONAVA, O NO?
-Sí, sí que n'hi havien puestos que se fee. I els fills casar-se en qui els pares volien i tot això però...
-I AIXÒ PER QUÈ HO FEEN?
-No ho sé.
-I VOSTÉ NO CONEIX A NINGÚ EN EL SEU POBLE, EN TODOLELLA QUE FÓRA, QUE ES DEDICARA A AIXÒ, A FER ARREGLOS?
-No, no.
-POS MOLT BÉ EMILIA...
-... Sempre n'hi ha, sempre n'hi ha qui fa, però no... li diuen el casamenté.
-EL CASAMENTÉ! MOLT BÉ, EMILIA, PUES HO ANEM A DEIXAR ACÍ SI LI PAREIX.

Resum:

Els seus pares tingueren cinc fills, tres xiques i dos xics. El seu pare fou pastor fins que es casà amb sa mare; aleshores obriren un tendeta al poble i més tard es feren amb la carnisseria. Ella, des dels sis anys va ajudar a sa mare en el camp i la casa i als 10 anys començà a treballar com a “agostera”. Al cap d’un any marxà a Morella, on serví en diverses cases. Quan esclatà la guerra se’n tornà a Todolella i tornà a treballar al mateix mas on havia esta com a “agostera”. Es casà amb l’hereu del mas, quan ja estava embarassada. Tingueren tres fills barons, dels quals el major heretà el mas. Parla de l’assistència als parts, la guerra civil i la postguerra i les conseqüències que tingueren per als masos, el funcionament de les herències, etc.

Per compartir aquest fragment de vídeo, copieu l'enllaç inferior