MOH75-Sorita-H32

- COM VA SER QUE ES VAN POSAR A FESTEJAR?
- Pos perquè se vam agradà els dos.
- SE VAN?
- Se vam agradà els dos. Clar.
- I VA TINDRE QUE DEMANAR ALGUN PERMÍS A CASA D'ELLA...?
- I tant.
- COM ES FEA AIXÒ?
- Ei, entonces per a que uno anare en la filla dee, del pare i la mare, diguem, havies d'anà a demanar-li la mà al pare. Saps? I anaes al pare, i li dies, pues si li pareixie bé, volies a la xica, si a ells els pareixie bé de que pugueres arreglà pa casarte, pues... Que jo te parle sempre d'una cosa, eh. No estae tan mal fet. Estae molt ben fet, perquè entonces hi havie una educació. Eh.
- I VOSTÉ VA ANAR, VA DEMANAR EL PERMÍS, I NO VA HAVER CAP PROBLEMA, NO?
- No, cap. Jo, al meu sogre vaig anà, li vaig di d'eixir, i va dir, diu: "tu porta't bé en ella. No vull altra cosa". I aixina.
- I QUAN DE TEMPS VAN ESTAR FESTEJANT?
- Ah, pos festejant igual vam estar quatre o cinc anys.
- I DESPUÉS DE QUATRE O CINC ANYS, ES VAN CASAR?
- Sí, jo vaig anar al servici...
- ON VA ANAR AL SERVICI VOSTÉ?
- A Maó.
- MAÓ?
- A Menorca, sí. Vaig està a Maó, vaig està a... este, este, collons, Alaion, i de primer estàem a la Mola, que allí vam fer el periodo d'instrucció, i dimpués mos van destinar a uns a un puesto, i a uns Alaion. I mira. Això, pues allí, pues cadascú els preguntaen quin ofici tenie. Jo vaig dir que era aficionat a barber.
- VOSTÉ ERA AFICIONAT A BARBER?
- [Assenteix amb el cap]
- PERÒ S'HO VA INVENTAR AIXÒ?
- Què?
- S'HO VA INVENTAR?
- Noo.
- VOSTÉ ERA AFICIONAT A BARBER?
- Jo ací era, fea de barber.
- ACÍ EN EL POBLE?
- Sí.
- PERÒ QUÈ TENIA, COM UNA BARBERIA, O...
- Sí.
- QUÈ LI VENIA LA TRADICIÓ D'ALGÚ DE LA FAMÍLIA, O VA SER VOSTÉ QUI VA DECIDIR DE POSAR-SE?
- [Assenteix amb el cap] Jo que ho vaig decidir.
- O SIGA, QUE APART DE LLAURAOR, TAMBÉ HA SIGUT BARBER.
- Perquè dissabtes, a la que veníem de tallà pins, eh, jo me canviava i a treballar hastà allà les dos del matí, pa guanyar-me cinc-centes pessetes. Ojo.
- HASTA LES DOS DEL MATÍ TREBALLAVA AL BARBER?
- [Assenteix amb el cap]
- QUÈ HI HAVIA TANTA FAENA QUE ESTAVEN HASTA LES DOS?
- Sí home, que hi havia molta gent ací, collons. Al poble hi havia gent, al poble pot ser que estàrem set o huit-cents.
- PERÒ HASTA LES DOS DEL MATÍ AFEITANT I TALLANT MONYOS?
- Sí, sí, sí, sí, sí, tallàvem monyos, ja ho crec. Quan...
- COM ERA AIXÒ QUE ANAVA LA GENT TANT TARD?
- La gent venie después de sopà. Normalment después de sopà venien. I agarra, per afaità, tallà els cabells, vullc, vullc, o redéu, o redéu. O redéu. Ja, quan jo vaig anà al servici, pues gràcies a n'això, saps? Perquè jo me'n vaig anà al servici amb tres mil pessetes que me donà mon pare, en pas descanse. Eh? I vaig vindre en tres mesos de permís, me vaig entornar, i a la que em van llicencià, jo vaig tornà i portava tres mil duros, quinze mil pessetes [colpeja la taula]. I com vaig vindre ací li les vaig donà a ma mare.
- PA QUE LES ADMINISTRARA ELLA?
- Sí, senyor.
- SOLIA FER-SE AIXÒ? DONAR ELS DINERS A LA MARE?
- Hasta que em vaig casà, tot lo que vaig guanyà ho vaig donà tot a casa. Mai me vaig quedà una perra pa res.
- SEMPRE LI HO DONAVA A SA MARE, NO? NO LI HO DONAVA A SON PARE?
- Home, normalment li ho donava a ma mare, perquè mira, perquè mon pare, pues xe, jo no vaig amagà res mai. A vore si m'entens? Res, mai.
- I AIXÒ D'ESTAR DE BARBER HASTA, HASTA EIXES HORES DE LA MATINÀ, ELS HOMES S'ASSENTAEN ALLÍ I ESTAEN CALLATS?
- Oh, callats no, xarrant.
- XARRANT?
- Sí.
- DE QUÈ XARRAVEN? XARRAVEN DEL POBLE?
- Brrr. A criticar.
- O SIGA, QUE ERA MÉS UNA FESTA AIXÒ D'ANAR AL BARBER, O QUÈ?
- Collons, tots els dissabtes, mare de Déu.
- MOLT BÉ, EH, SE'N RECORDA QUAN ES VA CASAR VOSTÉ?
- Quan em vaig casà? O redéu. No me'n recorde, xe. Que em vaig casà al setembre sí.
- COM HO VA DECIDIR AIXÒ DE CASAR-SE?
- Com ho vam decidí?
- PERQUÈ VAN DIR, JA ESTÀ BÉ DE FESTEJAR, ANEM A CASAR-NOS.
- Claro.
- AIXINA VA SER?
- Claro.
- TOTS VAN ESTAR D'ACORD EN LA FAMÍLIA?
- [dubta] Quan mosatros dos se vam casà, pues... el meu sogre, que en pas descanse, sempre va di que me ficara sol.
- COM QUE SE FICARA SOL?
- Que se ficàrem sols en una casa [colpeja la taula]. Saps? I natros se vam ficà a la casa, a la casa que vivim, eh?
- ON VIUEN ARA?
- On viuen ara. I minjàem al costat a tres portes que estae la casa dels meus pares. Saps?
- O SIGA, VIVIEN A UN PUESTO PERÒ MINJAEN A UN ALTRE.
- Sí. I dispués pos ja vam passà, i ja se vam ficà a casa, i avant.
- PER QUÈ ANAEN A MINJAR A CASA DELS SEUS PARES?
- Eh?
- PER QUÈ ANAEN A MINJAR A CASA DELS SEUS PARES?
- Oi, pues anàem a minjar a casa dels meus pares perquè, perquè no teníem res. I això. I l'auelo, Tomàs, pues li va dir a ma mare: "Manoleta, Manuelet", que a mi em dien Manuelet, "i Pilar, han de vindre ací a minjar".
- HO VA DIR SA UELO.
- I se va respetà la paraula de ma uelo. Per això te dic de d'intonces, la paraula d'un vell anae a missa.
- I COM ÉS QUE VA DEIXAR D'ANAR A MINJAR ALLÍ?
- Home, vaig deixar d'anar a minjar allí perquè después ja quan se va fer, ee, quant vam tindre la xica, pues ja, bah, entonces ja, ja noo, saps?
- VAN PRENDRE A LA XICA, DIU?
- Sí, vam tindre la primera família.
- AH, LA SEUA FILLA?
- Sí. Vam tindre a Pilarín, i después vam tindre a Manolo. Tinc una xica, una xica i un xic.
- SE'N RECORDA QUAN VA NÀIXER LA SEUA FILLA?
- [riu]
- SE'N RECORDA EIXE MOMENT, DE QUAN VA NÀIXER?
- Tampoc me'n recorde... La fetxa?
- NO, COM VA SER EL NAIXIMENT I AIXÒ. VOSTÉ ESTAVA DAVANT?
- Sí.
- QUÈ VA SER, EN CASA?
- A casa, a casa, sí. No era conforme ara, eh.
- COM ERA?
- Entonces, les pobres dones, les pobres dones, algun dia [inintel·ligible] temps que no estae. Perquè ací hi hagué una dona que fee de comadrona.
- AH, SÍ?
- Sí.
- COM ES DIA, COM ES DIA EIXA DONA?
- La tia Gerònima.
- TIA GERÒNIMA?
- Sí. Aquella dona era la que assistie, era la que portae els cau- i avant, mira.
- I EIXA DONA COM, QUI LA VA ENSENYAR EIXA DONA, ON VA ESTUDIAR?
- No sé, jo crec que no va estudià a cap puesto.
- ES VA ENSENYAR ELLA A SOLES?
- Sí, perquè ella va tindre molts fills.
- VA TINDRE MOLTS?
- [Assenteix amb el cap] Sí. Però jo no crec que estudiara en cap puesto.
- PERÒ ERA LA QUE ASSISTIA ELS PARTS?
- A tots.
- A TOTS?
- A tots.
- NO HI HAVIA METGE?
- Metge sí que n'hi havie, però era ella la que assistie.
- O SIGA, QUE LA GENT, SABENT QUE HI HAVIA METGE, ANAVA A BUSCAR A LA COMADRONA?
- Anae a buscà a la comadrona, sí.
- I QUÈ ÉS LO QUE FEA ESTA DONA? QUÈ ERA LO QUE FEA LA DONA? SABIA JA COM L'HAVIA DE POSAR-LA, QUÈ FEA?
- Sí, sí, se posae ella a fe tota la família, i pues u, la rentae, la vestie, i fee. Era una dona molt bona dona, i... que no mos e cobrà mai res.
- NO COBRAVA A NINGÚ?
- [nega amb el cap] Después li donàem l'agraïment i avant [silenci].
- I, I ESTA DONA, FEA ALGO, APART DE SER COMARE FEA ALGO MÉS? TREBALLAVA EN ALGUNA ALTRA COSA, O...?
- A casa, al monte.
- AL MONTE.
- Síí.
- VIVIA FORA DEL POBLE?
- No, no, vivia al poble.
- QUÈ ERA TREBALLAR AL MONTE?
- Ui, pues mira, la que treballava al monte, l'hort, han de cavà les pataques, o a collí açò, o a collí allò, o a sembrà o lo que fore [silenci].
- SE'N RECORDA VOSTÉ SI APART DE TALLAR LLENYA, HI HAVIEN ALTRES OFICIS QUE ES FEREN EN LA MONTANYA, COM AIXÒ DELS CARBONERS, O...
- Sí, però això ací no. Això si aneu a Vallibona, Vallibona sí, aaa, a Cinctorres també.
- PERÒ ACÍ A SORITA NO.
- No. Ací a Sorita no va haver més que uno, que se va quedà ací una temporà que va fer-ne, va fer alguna carbonera, però molt poquetes.
- MOLT BÉ. I ELS SEUS FILLS TAMBÉ ES VAN QUEDÀ AMB VOSTÉ A L'ESCOLA? ACÍ AL POBLE? VAN ANAR A ESCOLA?
- [Assenteix amb el cap]
- VOSTÉ HA NOTAT ALGUN CANVI ENTRE L'EDUCACIÓ QUE LI VAN DONAR ELS SEUS PARES A VOSTÉ, I L'EDUCACIÓ QUE HA DONAT VOSTÉ ALS SEUS FILLS?
- Home, natros, siguim encara la tradició vella.
- QUINA ERA EIXA TRADICIÓ?
- La tradició del respecte, eh, perquè jo lo que veig és una cosa. Mira, hui, els jòvens, van a l'escola, però no tenen respecte als pares que teníem antes. Això ho veig que se perd, eh. I entonces era molt diferent, saps?. Ara, que tu me digues que avui n'hi ha uns altres mitjos, muy bien, jo estic molt conforme en això, eh? perquè nosatros vam fer sacrifici de, jo, a la meua xica, nosatros vam tindre un accident l'any trenta-sis.
- UN ACCIDENT?
- Sí. Vam tindre un accident a Martorell, i vam està sis mesos sense poder-nos alçà del llit.
- VOSTÉ I LA SEUA DONA?
- Sí, i entonces, ella, pues va deixà d'estudià, i mos va cuidà. I ella no ha estudiat per això. El xic sí, el xic, pues este va estar ací hasta set, i dimpués ja se'n va anar a Morella, i dimpués ja se'n va anà a Castelló, i a Castelló, pues es va treure magisteri, i allà baix està. Mira.
- I LA SEUA FILLA ARA QUÈ ESTÀ ACÍ CUIDANT-LOS A VOSTÉS?
- No, la meua filla està a Morella, eh. Està a Morella, ara nosatros farà quee, fa quatre mesoss, sí, pa pri, pa darrer d'any, pa darrer d'any la meua dona li va agarrar unn, una angina de pit, i vam estar, vam baixà a l'hospital, i vam està allà baix, vam està a la UVI, potser que estàrem huit o deu dies, i después passà a planta. Ii, i encà estem, pues mira, fent-li revisions, i avant. I este viu tot soles allí.
- VOSTÉ NO N'HI HA HAGUT, EN EL SEU CAS JA NO HI HA HAGUT QUE FERA VOSTÉ UN HEREU A UN DELS SEUS FILLS PER A QUE EL CUIDARA. AIXÒ JA NO HA SEGUIT, NO?
- No, és que ara ja no segueix. Ara estan les residències. Que els auelos fan gràcia a molt poquets fills. Això tin-ho en compte, eh, que també arribareu. I quan arribeu, a lo milló pensareu [somriu]: "aquell tontet d'allí de Sorita mos explicà coses, que..." però teniu en compte que d'allí. La vida passa, i ve.
- COM RESUMIRIA VOSTÉ LA SEUA VIDA?
- La meua vida? Jo la meua vida la resumiria en un principi, jo sempre he estat pagat de la vida.
- CONTENT?
- Contentíssim. Esta és la realitat. Jo vaig tindre moltíssima sort que vaig tindre una família molt bona, pobra, però honrà, eh?. Después vaig casar la xica pobra, però molt bona xica, què vull més jo? I ara, pues què, estem ben prop d'allí. Jo de la vida, orgullós. De conforme ha estat a conforme he vingut. Lo que passa és que ara açò té un altre respecte. Avui el ba, el bé que tenim, eh, no se sap respetar. Perquè lo que ha n'hi hagut ara, que ha vingut, això ha segut una basseta d'oli. Eh? Però falta una cosa, que se saberen respetar. Eh? Estes coses que passen en ETA, en estes coses, haurien de ser diferentes, perquè mira, jo m'ha paregut sempre molt bé quan estaee, este, Aznar, conforme, ara que ha entrat este, conforme, però que se sàpien respetar. El hecho no estarie més que se sapieren respetà. Res més.
- ARA QUE DIU AIXÒ ESTAVA PENSANT JO, QUAN LA GUERRA, PER ACÍ DALT PER LES MUNTANYES COM ES VA VIURE AIXÒ DE LA GUERRA? VOSTÉ SE'N RECORDA?
- Sí. Mal!
- MAL, MAL?
- Mal. Mal, perquè venie, venie la... Mira, al ser pobles, vam tindre que evacuar casi tots. Molts a coves, molts a masos, i dimpués, ací davant anaen els comunistes, els de esquerres [rectifica], detràs venien els de les dretes. Els que anaen davant assaltaen les cases, perquè se'n van assaltar moltes de cases, ahí se van fer molts desastres. Saps? I això, sisquiera que no torne mai més. Que la guerra és molt seriosa. Jo ho sé, això és molt reseria. Qui no l'ha vista [colpeja la taula], no se'n recorda de res. Mira...
- VA MORIR GENT ACÍ, EN EL POBLE, EN LA GUERRA?
- [Queda pensant] Home, pues no sé, ací, molts molts jo no crec, però algun sempre en cau, sempre en cau. Mira, te puc contar una cosa, dóna't compte si volien sabé. Quan jo vaig anà a la mili, eh, en Alaió, n'hi havie, bueno, no, este senyor estae dalt, este home estae dalt, per el mercat de dalt. Hi havie un teniente, i un dia, pos tallant-li els cabells, escomença a parlar-me, escomença a parlarme, i me diu: "jo i tu hem de parlar d'una cosa que tu no la saps". Quina? Diu: "A la solana del Vilà, se va quedà quan la guerra un soldat al pi matat". Efectivament. I resulta que aquell home va passà per ací quant la guerra. Saps? I tu no te pugues imaginà a mi aquell home la confiança que me va agarrà, i lo que me va volé, i lo que el vaig volé.
- QUÈ ERA, UN, UN...
- Un teniente.
- PERÒ L'HOME ESTE QUÈ, EL VAN PENJAR?
- Ah, que el que van penjà era un soldat. Crec, jo no ho sé, no sé qui ere, però ja veus tu quina casualitat anà allà i que aquell senyor te contare que ací, lo que va passà. I vaig agarrà el modelo de aquell bon home, que aquell tenie una dona que la va portar sempre però com un ramellet de flors. I un xic. Se n'anae de paseo, els vees ell, el xiquet i la dona, eh. Creu-te, i a mi sempre me va donar el mateix consell: "quan te casos, respeta a la dona, i la dona que te respete a tu, i si no, no te casos". Sempre. I allò, aquell home me va donà a mi, no sé. Xa, me va ensenyà coses que a mi no me les havien ensenyat, saps? Ante tot, la formalitat. Res. Que a on no hi ha formalitats, no hi ha res.
- MM, AIXÒ DE, DE, QUAN DESPUÉS DE LA GUERRA, PER ACÍ DALT, AIXINA QUE ES DIU QUE HI HAVIA GUERRILLERS I TOT AIXÒ, ACÍ HO VAN CONÈIXER?
- Maquis?
- ALLÒ DEL MAQUIS.
- Sii.
- ACÍ HO VAN CONÈIXER AIXÒ DEL MAQUIS?
- Clar.
- COM ES VIVIA AIXÒ? ELS TENIA POR LA GENT?
- Sí, mal, mal, perquè els maquis tenien un concepte, jo crec que no haurien de fer lo que van fer. Me penso que no ho haurien de fer, però, jo no saben ells qui n'ere, eh, perquè passa de que els maquis estaen en les coves amagats. Esta gent havien de minjà, i havien d'assaltà a un poble, i anà, ací a Palanques, van arribà una nit, i van agarrà tres, tres o quatre matxos i els van fer donà minjà de totes les classes, van omplir els canastos dels animals, i van fer anà a la cova que n'hi havie a la Sorollera. Allí feen la vida.
- AH, O SIGA, QUE LA GENT DEL POBLE SABIA ON ESTAVEN ELS MAQUIS?
- Síí.
- I COM ÉS QUE NO ANAVEN A PER ELLS, L'AUTORITAT O QUI FÓRA?
- Ningú s'arrimae en ells.
- ELS TENIEN POR, NO?
- Ui, també mataen, també. Arredéu, sí, ja ho crec, bah. I els mandos, passe de que arribaven ells i els dien: mos hau fet açò. Més o menos venie a ser lo que te contave antes de la fàbrica, saps? El minjà, vale, i, i a detràs estae la guàrdia civil.
- COM?
- Detràs d'ells anae la guàrdia civils a busca'ls.
- DARRERE DELS MAQUIS?
- Sí. Eixos masovers, que sense més els preguntaven si havien vist els maquis, dien que no. Entonces, apretaen, eh, hasta que dien que sí. O siga, que allò ere, com t'ho diré, un frente? Una desinjustícia. I claro, después, psss no res, quan la guerra de Franco, com n'hi havia guerra, pues ho van fer.
- I LA GUÀRDIA CIVIL QUÈ FEA QUAN UN MASOVER DIA QUE HAVIA VIST UN MAQUI?
- Ai, pues mira, a lo millor el tancaen i jo [inintel·ligible]. Però quan va acabà se va acabà [silenci].Que allò, si mires bé, pareix que siga una espècie de lo de ETA de ara, una cosa aixina, saps? Si ho mires bé, el camí és llarg i dius, això no es va, per ací ha de, de, açò, eh? Perquè és lo que parlem, i és que veus, per exemple en lo de ETA. ETA té un pensament, eh, jo no sé què és lo que trau de matant res, eh? Perquè jo crec que això no deuria de ser. Matà, o se mate, o no se mate, no diuen que no se pot matà, no mateu, però les coses jo crec que se fan parlant. Se dialoguen, i a vore de quina forma s'arreglen, però ara què passa, au, au. Pos mira [inintel·ligble] aixina [tus, i aplaudeix].
- ARA QUE DIU AIXÒ DE ARREGLAR, JA PER ANAR ACABANT, LI SONA A VOSTÉ QUE N'HI HAGUEREN ARREGLOS DE MATRIMONIS?
- Sí.
- AIXÒ QUE FEEN...
- Sí!
- COM ERA AIXÒ DELS ARREGLOS?
- Arreglos. Hi havie unes dones o uns homes, però normalment eren dones. Que arreglaen als pobles, arreglaen els matrimonis. Ui, casamenters [ho tracta despectivament].
- CASAMENTERS? HI HAVIEN HOMES I DONES?
- Sí, sí.
- ACÍ EN SORITA N'HI HAVIA?
- Sí home, sí. Ja ho crec.
- I AIXÒ QUI HO FEA ACÍ?
- Això, pues la dona que sigue, pues di: "pst, ie, tu has de voler a fulana i tu a fulano". Ala, poseu-se, que si, pues no, i es liaen.
- I AIXÒ PER QUÈ HO FEEN?
- Ai, jo què sé.
- ELLA COBRAVA D'AIXÒ?
- Alguns li donaen una barcella de blat, altres li donaen un agraïment o el que fóre, i avant.
- O SIGA, QUE LA GENT ANAVA A BUSCAR-LA A ELLA PER A QUE...
- Sí [silenci] sí, sí.
- PERÒ NO ERA PER UNA QÜESTIÓ, ERA PER UNA QÜESTIÓ D'ALLÒ DE, DE QUE VULLC ESTAR EN ESTA QUE ÉS RICA O ÉS PERQUÈ M'AGRÀ?
- Sí! [colpeja la taula] Sí, que sí. És que allò dien, antes dien que a ser possible t'havies de casà en una xica que tinguera la casa el fumeral [diu, alçant el dit].
- COM ERA AIXÒ?
- A, a la xumenera, si no estae el fumeral, no hi havie res, i si estae el fumeral, tenie algo.
- DE MENJAR?
- Això.
- I QUAN DIU FUMERAL ÉS FUM QUE IX DE LA XIMENERA?
- No, que la xumenera, la xumenera, precisament com açò d'ací [mostra la forma de la xumenera], eh, això que estae negre, saps? Perquè vol dir que d'estar negre és que una casa té solera, eh? I lo que ocurrí és una cosa, que a la millor venie, tot, tots los casaments que estan arreglats, resulten poc bé.
- RESULTEN?
- Poc bé. El casament ha de ser cadascú que se'l busco. No te pareix? Perquè el casament arreglat no [nega amb el cap]. Ntx, no ho sé.
- HASTA QUAN ES VAN FER CASAMENTS ARREGLATS?
- Uh! Pos ha de fer pocs anys, eh.
- SÍ?
- Sí. Pocs.
- I LES CASAMENTERES TAMBÈ EXISTIEN FA POCS ANYS?
- Clar, també, clar.
- SE'N RECORDA D'ALGUNA DE LES CASAMENTERES ESTES QUE COMENTA?
- [silenci, queda pensant] Home, entonces a mi també volien, però jo vaig dir que no.
- VOLIEN LIAR-LO A VOSTÉ?
- Brrr [rebufa].
- QUÈ ERA, ALGUNA XICONA QUE EL BUSCAVA A VOSTÉ?
- No, a mi només que em buscaen xiques. A mi, pues n'hi havie dones que també se passaen [canvi de tema]. I ahí passae una cosa, esta gent aixina, les casamenteres, no feen més que ficar guerra a la família, a la una i a l'altra. Saps? Si esta xica no sé què, si este xic no sé quantos. Manera, una: no escoltes a ningú más, més que als dos, eh. Els has de deixar està. Eh?
- O SIGA, QUE ANAVA A LA FAMÍLIA DEL XIC, I ANAVA A LA FAMÍLIA DELA XICA, I ANAVA DIGUENT, A VORE SI...
- Però és que liaen, liaen, la casamentera ho liae.
- I A VOSTÉ LI HO VAN FER AIXÒ?
- No, però jo la vaig envià a fer la mà. Jo vaig dir que no.
- I SAP VOSTÉ QUI ERA EIXA DONA?
- Home, jo qui era no ho sé, però que anave detràs, sí. Però ui, ui, ui. Passe, per aquell entonces, Maria Santíssima.
- MOLT BÉ, PUES RES, MANUEL, MOLTES GRÀCIES PER TOT LO QUE MOS HA DIT.
- Xe, mira que m'heu fet xarrà, eh.

Resum:

La seua família vivia a casa dels seus avis perquè sa mare es quedà a cuidar d’ells. El seu avi patern era encarregat de carreteres i el seu rebesavi era ermità de l’ermita de la Balma. Els seus pares van treballar a la fàbrica de filat de Fuster, on dormien entre setmana, com havien fet els seus avis materns. A més tenien terres. Ell es posà a tallar pins amb son pare, quan aquest deixà la fàbrica, i els caps de setmana treballava com a barber. Explica com eren les herències. Parla dels venedors ambulants (xarlatans), del treball de la terra, de l’escola, dels jocs, el ball, les festes de Sorita, els casaments per conveniència, etc. Per altra banda parla de política –diferència entre dreta i esquerra, actuacions dels comunistes durant la República- i la guerra i la postguerra.

Per compartir aquest fragment de vídeo, copieu l'enllaç inferior